És un fet que a vegades ens cal fer un pas enrere per rectificar.
Però no sempre fer un pas enrere implica una rectificació, a vegades és simplement una evolució o, si hem de ser sincers, un canvi de paradigma (la no evolució del context però si de la percepció col·lectiva).
Això mateix em ve al cap quan sento a parlar d’”evolució” de l’estat de les infraestructures tecnològiques, del desplegament de xarxes que, al mateix temps, incorporen capacitats molt superiors i per tant acabaran per crear una demanda encara més gran.
Val a dir que és una reflexió fruit del respecte a l’esdevenir, a allò que no està en mans de ningú, però plantejar-se ni que sigui per un instant, que tot això, que aquest creixement exponencial i propi de cultius vírics, arribi a ser algun dia un ens autònom, em fa “ginye”.
Em fa l’efecte que creixem a costa de força bruta. Mentre correm cap a velocitats de processament superiors, fem una passejada innocent per l’aborrit mon dels rendiments energètics… Perquè no créixer amb elegància i no amb rotunditat?
El dia que puguem fer un pas enrere per tornar a avançar amb més calma i seny serem més savis.
Els virus per molt que s’ho proposin no poden adoptar una postura diplomàtica amb el seu hoste.
