La pretesa projecció de la nostra vida a la xarxa mitjançant interfícies tipus Twitter s’evidencia feble en determinats moments, posant sobre la taula la realitat de veritat, el fet que no som digitals i potser no cal, però sobretot, que quan podem fugim d’aquest rol “digitalero” per manifestar-nos tal com som. Que si hi ha un pont, fotem el camp on sigui.
Així, el mirall de la nostra activitat a l’univers 2.0 no està tant pol·lït com ens volem creure. Més enllà de que viure no té perquè ser una successió d’uns i zeros, compartir el que vulguem i imprimir-ho a la web no té perquè ser una experiència artificiosa, hi ha maneres i maneres de regalar moments als altres mitjançant la tecnologia.
De moment, les coses 2.0 em semblen una aproximació. A veure…
